"Asalto al Banco Central" i "Mano de hierro": dues minisèries que ignoren Barcelona
Asalto al Banco Central és una minisèrie de cinc capítols que encara es pot veure a la plataforma Netflix. De manera prou realista, s’hi explica l’assalt al Banco Central de Barcelona del 23 de maig de 1981, just tres mesos després del fracassat intent de cop d’estat del tinent coronel Antonio Tejero.
Hi ha pols narratiu, els actors i les actrius ho fan molt bé, la història segueix fil per randa els fets, els diàlegs són versemblants i la posada en escena prou correcta. Ara bé, hi ha un petit gran desajust entre la realitat barcelonina del moment i la que ens transmet la minisèrie, i és el problema de sempre. Sí, la llengua catalana és del tot inexistent. Només hi apareix en tres ocasions: en un bar de mala mort on, a la pissarra d’una de les parets, hi ha escrit “tenim loteria”; una enganxina amb la màscara de la llibertat d’expressió en una cabina telefònica; i un fotograma on surt la portada del diari AVUI. Aquesta és l’única presència de la llengua catalana en una sèrie de cinc capítols que passa íntegrament a Barcelona.
També el personatge que interpreta l’alcalde Narcís Serra no té ni accent (podria ser perfectament de Valladolid o de Segòvia), quan precisament una de les característiques del llavors alcalde barceloní era el seu marcat accent català. La presència d’autoritats del ja constituït govern de Jordi Pujol també és inexistent, així com la dels símbols nacionals catalans, totalment absents. Fins i tot hi ha una escena en què penses: “Calla, aquí potser sí”, i no, tampoc. En un dels darrers capítols, els atracadors s’obren a la possibilitat que els ostatges puguin trucar a casa seva per dir als familiars que estan bé. Com que no hi ha mòbils, les trucades s’han de fer des d’un telèfon fix. Tots els ostatges fan cua per trucar i no n’hi ha cap ni un que s’expressi en català, ni tan sols en un moment tan íntim com el que podria ser la darrera vegada que parlen amb els seus familiars. Ni així els catalans xerren en català!
A Asalto al Banco Central el context està molt allunyat de la realitat. Potser perquè als seus creadors tant els fa tot això que comento, o bé per allò tan nostrat de “no cal ara tocar aquests temes”. Passa a Barcelona com podria passar a Montevideo o Valladolid. Dit això, també sorprèn que, enmig d’un atracament com el del Banco Central —que és la gran notícia del moment—, la directora i una redactora del Diario de Barcelona surtin a fotre’s vodka amb taronja i a desbarrar en una discoteca, quan tens un banc amb 300 ostatges a la cantonada.
La sèrie amaga (per interès o per ignorància) una realitat social i lingüística. En les poques ocasions en què aquesta realitat es manifesta, es fa servir el clixé (la senyora catalana que cobra per deixar que el fotoperiodista usi la seva terrassa) o el patuès (“tenim loteria”). Fins i tot els exteriors no tenen res a veure amb Barcelona: ni la plaça de Catalunya, ni el carrer Pelai, ni res de res. Un espai neutre farcit de personatges estereotipats.
Asalto al Banco Central podria ser una bona sèrie si no fos pels clixés i la visió centralista que amaga la complexitat d’una realitat social, nacional i lingüística. Potser els productors van pensar que sentir Narcís Serra amb accent català era excessiu. Qui sap...
En tot cas, podríem pensar que és una relliscada, però com que sóc una mica tossut, he tornat a Netflix per veure Mano de hierro, una altra sèrie aquest cop ambientada al Port de Barcelona i amb el narcotràfic com a eix central. I el català? Només un personatge diu “bon dia” a la seva dona, la qual li respon en castellà, evidentment. I qui és aquest personatge? Doncs un altre estereotip: un banquer corrupte que mou milions d'euros. El que remena els diners, vaja, i que s’escapa cap a Andorra, naturalment. I és així com es va construint un relat totalment allunyat de la realitat del nostre país, amb el problema que alguns es pensen que aquesta construcció és la realitat.
Bernat Deltell. Publicat el dilluns 26 de maig de 2025