Des de fa uns anys que em dedico a la docència. No explicaré ara com he arribat aquí, perquè no és gaire interessant ni crec que importi a ningú, però sí diré que d'alguna manera sempre he estat lligat -a vegades amb més intensitat i d'altres amb menys- a aquest fascinant món que consisteix a educar, transmetre coneixements i, si pot ser, alguns valors.
El que ara escriuré és la meva experiència personal d'aquests darrers dos anys, tant en l'àmbit educatiu en general com, específicament, amb el català. No vol ser un exemple de res, no vull que ningú tregui conclusions precipitades. Simplement el que exposo és el que m'he trobat després d'haver fet de professor interí en onze instituts diferents repartits en quatre comarques catalanes. I això és el que jo he vist i, per tant, és la meva experiència. Aquí ho teniu:
-La llengua catalana està pràcticament desapareguda entre els alumnes que cursen ESO (de primer a quart) i sobreviu -i subratllo la paraula sobreviu- en el batxillerat.
-Alumnes que es diuen Pol, Biel, Laia, Mireia, Jordi i Ona, per citar alguns exemples, interactuen entre ells en castellà. Difícilment aquests alumnes canviaran en un futur, ja que la seva llengua de relació és la castellana i no pas la catalana.
-Alumnes que no saben escriure en català (ni, encara menys, expressar-se en la nostra llengua) arriben a quart d'ESO sense gaires problemes. Alguns fins i tot fan les redaccions en castellà a l'assignatura de català (en dono fe).
-Hi ha casos extrems en què alguns alumnes que cursen quart d'ESO no entenen el català. La pregunta és òbvia: si no entenen el català, com han arribat fins a quart? La resposta és també força òbvia: perquè la majoria d'assignatures es fan en castellà, o en una mena d'aiguabarreig lingüístic en què el professor fa la classe en català però respon les preguntes de l'alumnat en castellà. Quan arribes a classe sovint et trobes els apunts escrits en castellà a la pissarra. Que quedi clar, però, que la gran majoria no practica aquest bilingüisme patètic i nefast.
-Els alumnes s'adrecen directament en castellà al professor, sense ni fer l'esforç d'intentar-ho en català. Hi ha un altre problema afegit, i no és lingüístic, sinó de comprensió. Quan el professor diu “tal faràs, tal trobaràs” o "anirem a fer un tomb" no entenen què els estàs dient. En un examen recent a quart d'ESO els vaig fer fer un exercici sobre barbarismes, i paraules com albornoz, aconteixement, show, ok, entreno i pepino no sabien ni què volien dir ni encara menys com s'escriuen en català. El resultat va ser desastrós.
-La immigració és un problema però al mateix temps pot ser una oportunitat. Sovint em trobo que les noies són les que s'esforcen més a l'hora d'aprendre el català, mentre que els nois -no tots, però sí la majoria- tot això del català els molesta, és una nosa i no acaben d'entendre per quin motiu han d'aprendre una llengua regional que no els servirà per a res.
-La immigració també va per barris; una noia d'origen polonès de quart d'ESO -cas real- s'expressava infinitament millor en català -de fet, s'expressava perfectament- que un suposat autòcton anomenat Aleix Vidal Quadras -nom inventat- qui gallejava davant els seus companys que “a mi el catalán me la suda”. Tampoc és el mateix una noia d'origen marroquí que un noi també d'origen marroquí; puc assegurar que en aquests casos les diferències són notables i evidents, guanyant per golejada -en expressió, treball i comprensió- les noies als nois.
-Hi ha també els alumnes que pateixen el que en diríem un bullying lingüístic. Els pocs alumnes que usen habitualment el català són escarnits -sovint per joves vinguts d'altres països de parla castellana- de ser uns radicals, uns ridículs i uns provincians. ¿Pero por qué coño me hablas así? Pareces tonto, ¿no sabes español o qué? Són frases que he sentit habitualment en alguns passadissos de centres docents.
-La comprensió lectora en català és pràcticament nul·la. Molts alumnes, quan llegeixen en veu alta, encadenen paraules però sense sentit ni entonació. Quan els preguntes què han llegit no saben respondre. I no, no són casos extrems, sinó que és força habitual (em consta que en castellà també és així).
-El català es manté viu en ciutats mitjanes, sobretot gràcies al teixit associatiu d'aquestes poblacions (cultura popular, colles castelleres, activitats lúdiques, entitats, centres esportius, associacionisme, penyes, fundacions, etc.), mentre que en poblacions petites farcides d'urbanitzacions el català és inexistent. Els joves que viuen en aquestes urbanitzacions no tenen cap lligam ni amb la seva població (sovint no saben ni escriure correctament el nom del seu carrer) ni participen del teixit associatiu del municipi. Només senten el català quan són a l'institut. A casa seva, tot és consum desmesurat de pantalles i teleescombraria on el català és del tot inexistent. Viuen en una bombolla social, lingüística i cultural (també el lèxic que usen en castellà és molt pobre).
-Alumnes suposadament catalanoparlants -i no només catalanoparlants- escrivint el seu nom i/o cognoms amb errades, el nom del municipi amb incorreccions i sense tenir clar a quina comarca pertanyen. La definició del que abans n'haurìem dit d'una persona gairebé analfabeta ara aproven quart d'ESO.
Podria allargar-me però el resum seria aquest. Repeteixo el que he dit al principi: aquesta és la meva experiència personal, que no vol dir que sigui la realitat del país. Jo explico el que m'he trobat en onze instituts de quatre comarques diferents (i no, no estic parlant del Baix Llobregat). Aquest article no vol ser cap estudi ni un assaig sociolingüístic. Exposo el que he vist i punt. A partir d'aquí, les conclusions són vostres i, si s'escau, de la Conselleria d’Educació.
PD. Hi haurà una segona part sobre altres aspectes detectats en el sistema educatiu del nostre país i que no tenen res a veure amb qüestions lingüístiques.
Bernat Deltell. Publicat el 10 de març de 2025