El propietari respon a l'alcalde que no pensa moure un dit per fer fora els okupes del seu immoble. En saps el motiu?
Situem-nos a principi del segle XXI, quan les xarxes socials eren pràcticament inexistents i Josep Guardiola encara no havia estat escollit entrenador del primer equip masculí del Barça. Per tant, parlem de fa uns vint anys o una mica més, que el temps passa volant. I ara que ja estem situats en el temps, ens falta l'espai, el lloc on passa l'acció. I quin és aquest lloc? Doncs és una ciutat costanera i de les més poblades del nostre país. I ara que ja estem situats, de cara a barraca amb la trama, que és la següent: uns joves okupen -així, amb k, que queda millor- una casa al centre d'aquesta ciutat a la qual no cal posar-hi nom. És estiu, fa calor, i autòctons i turistes es barregen pels carrers; les terrasses són plenes a vessar de gent consumint orxates, cerveses, granissats de llimona i gelats. Enmig d'aquest caos estiuenc, apareix del no-res un grup de nois (i noies) i okupen -amb k- una casa que estava tancada i amb unes vistes privilegiades a la principal artèria -i zona exclusiva per a vianants- d'aquest municipi costaner. Als baixos de la casa hi havia hagut un estanc, i a la part superior hi vivia una família. Però en el moment de l'okupació la casa està tancada, buida i deshabitada.
Un cop okupada la casa, els nous inquilins fan la seva habitual performance: pancartes penjades al balcó, banderes negres, míting amb megàfon amb aplaudiments d'una vintena de fidels que es concentren al carrer (el míting es fa des del balcó) i un calendari d'activitats i tallers que anuncien amb folis Dina4 penjats a les parets. Són activitats obertes a "tots els veïns i veïnes" i que consisteixen en tallers de tot tipus -sobretot relacionats amb el món de les arts- i molts debats, xerrades i conferències que s'organitzen “en aquest nou espai alliberat”.
Passen els dies i els okupes continuen en aquest immoble, fent cervesetes al balcó, escoltant música, organitzant xerrades i preparant tallers als quals no hi va mai ningú. Al vespre, un cop acabada la jornada laboral, tornen cap a casa els pares a dormir. Tanquen barraqueta i fins l'endemà, que caldrà preparar de nou els tallers de macramé creatiu.
Però el relat ara fa un gir dramàtic, per insòlit i sorprenent.
L'alcalde de la ciutat convoca la tradicional roda de premsa d'estiu; és la trobada anual amb la premsa local per valorar com ha anat l'any i desitjar bona festa major a tothom i bones vacances a qui les faci. Entre copets a l'esquena i ambient distès, alguns periodistes pregunten a l'alcalde si sap què pensen fer els propietaris de la casa okupada, si han interposat alguna denúncia, si ja els està bé la situació, si passen de tot o si han iniciat els tràmits per intentar fotre fora els nous ocupants. L'alcalde respon que “no, no faran res”. Els periodistes paren l'orella: “com és que no faran res?”, es pregunten. “No faran res -diu l'alcalde que després ha estat un polític rellevant- perquè els pares de dos dels okupes paguen religiosament el lloguer cada mes”. Incredulitat i estupefacció. “Com pot ser?”, riuen els periodistes. Llavors l'alcalde ofereix la versió ampliada dels fets, que més o menys són aquests: uns dies després de l'okupació, l'alcalde contacta amb el propietari de l'immoble per saber què pensa fer i evitar que la sang arribi al riu, i el propietari respon a l'alcalde que no pensa moure un dit. El motiu és que dos dels pares dels okupes van demanar al propietari que evités denúncies i judicis perquè no volien que els seus fills quedessin tacats amb antencedents, que la vida és molt llarga i que després quan vagin a buscar feina no se sap mai què pot passar. Per això, els progenitors estan disposats a pagar el lloguer que demani el propietari a canvi que no actuï contra els aprenents de revolucionaris. A més, el lloguer és relativament assumible ja que són dos els pares que paguen les misses, i el propietari, que té l'immoble fet pols, cobra uns calerons amb els quals no hi comptava, i més endavant ja veurem. I aquest ja veuren és perquè un dels pares va dir al propietari: “no es preocupi, que el meu fill és un tastaolletes i aviat es cansarà de fer d'okupa”. I sí, al cap d'un parell de mesos els okupes van anar a dormir a casa els pares, com cada dia, però l'endemà ja no van tornar a l'espai alliberat.
Sembla que la fi de les vacances d'estiu i l'inici de les classes van jugar un paper determinant en la nova reorientació ideològica i en les prioritats dels okupes estacionals...
Bernat Deltell. Publicat el divendres 7 de febrer de 2025