Aquest país oblida —i menysté— els seus millors artistes mentre subvenciona la mediocritat
Vinga, explico una història personal, d'aquelles que em toquen de prop, amb un gir de guió final que crec que no us sorprendrà gens.
Pel principi:
Una pianista i compositora actua per primera vegada al Palau de la Música Catalana el divendres sis de gener de 1950, amb només set anys. Uns mesos més tard, concretament el 26 de novembre, hi torna, però aquesta vegada interpretant el Concert per a piano i orquestra en La major de W. A. Mozart com a solista de la llavors Orquestra Ciutat de Barcelona. Aquest és el punt de partida d'una carrera artística insòlita d'una “nena prodigi” que acaba sent més reconeguda a l'estranger que a casa nostra. Amb només dotze anys grava un parell de peces d'Enric Granados als estudis de la BBC de Londres, fet que li obre les portes del Royal Albert Hall, on el 1955 interpreta com a solista Noches en los jardines de España, de Manuel de Falla, acompanyada per la London Philharmonic Orchestra.
Guanyadora del Concurs Maria Canals (1966), finalista del Concorso Internazionale Viotti (Vercelli, Itàlia), primera artista de l’Estat espanyol a actuar a la República Popular de la Xina (1979), primera intèrpret europea en gravar un disc amb la China National Symphony Orchestra (1988), primera dona compositora a estrenar un ballet a Sant Petersburg (1994), Premi Internacional de la Cultura Catalana (1995) pel seu ballet Tirant lo Blanc, Creu de Sant Jordi (2018), i Premi Trajctòria concedit per l'Acadèmia Catalana de la Música (2024). Un currículum impressionant, oi?
Doncs bé, quan aquesta pianista i compositora va fer 80 anys, el 2022, una colla de gent va pensar que seria emocionant i emotiu —i just— dedicar-li un concert al Palau de la Música, al mateix escenari on tot havia començat feia més de 70 anys. Intèrprets, col·laboradors i institucions musicals s’hi van bolcar: la Camerata Eduard Toldrà, el director Salvador Brotons, el pianista i compositor Albert Guinovart, els responsables del Concurs Maria Canals… L'objectiu era celebrar un concert amb obres de l'homenatjada (amb especial protagonisme del seu Concert per a piano i orquestra número 4) i, també, amb la Simfonia clàssica de Prokòfiev (compositor estimadíssim per la protagonista de l'homenatge) i una obra de Brotons. Es van fer dos concerts extraordinaris: al Palau i a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú. Un homenatge sentit a una dona que ha portat la seva música i el nom del país —i no pas del territori— arreu del món.
Bé, oi?
Doncs no. Bé bé, allò que en diríem bé, no pas perquè ara arriba la pregunta incòmoda: com es paga tot això? I qui ho paga? Malgrat la bona voluntat de tothom, hi ha despeses inevitables. Primera parada: Diputació de Barcelona. Sol·licitem una reunió amb els responsables de Cultura. Ens concedeixen dia i hora al cap d'unes tres setmanes. Hi assisteixo amb la Marijó Riba, responsable de la Camerata Eduard Toldrà. Ens rep un equip que ni sabia qui era l’homenatjada, ni què es demanava, ni què hi pintàvem nosaltres allà. No havien fet els deures, no havien perdut ni cinc minuts del seu horari laboral pagat per tots els contribuents en investigar qui era aquella dona a qui se li volia retre un homenatge. Quan comencem a parlar ens diuen que els seus protocols no preveuen subvencionar actes d'aquest tipus, que no entren dins els paràmetres de no-sé-què. Quan els recordem la trajectòria de la compositora i l’objectiu de l’acte, fan veure que prenen nota. Ens prometen resposta en uns dies.
Passen setmanes. Truco. No saben ni recorden de què els parlo. Els ho torno a explicar tot, des del principi. Després d’un silenci incòmode, em diuen que em trucaran en deu minuts. Em retornen la trucada. I ara ve la resposta: “Perdoni, no tenim cap subvenció prevista per aquest tema, i ja sap com van les coses… l’oposició podria criticar-ho i bla bla bla” Gràcies i adéu.
Segona parada: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Ens diuen que sí, que en són conscients, d'aquest homenatge, i que “faran alguna cosa” i "ens hi implicarem". Això ens ho diuen el març de 2022, i els concerts són al setembre. Tenim marge, tant de marge que de tot això ja han passat tres anys i encara esperem saber què volien dir exactament amb “fer alguna cosa”.
Per sort, tot plegat es va poder resoldre amb finançament privat i ajuts.
I ara, la resolució del cas. La pianista i compositora és la Leonora Milà. Té actualment 83 anys i una carrera internacional com a pianista i compositora d’una magnitud incontestable. Dins l'esquifit panorama musical català és coneguda i reconeguda, així com a l'estranger d'on encara rep telefonades per saber del seu estat de salut i com li van les coses. I és que la Leonora Milà té més d’una trentena de gravacions discogràfiques, centenars de partitures, i una música que torna a sonar gràcies als joves intèrprets catalans. Encara se l’escolta en concerts i reportatges, sobretot les seves delicades havaneres per a piano.
La meva mare —perquè la Leonora Milà és la meva mare— no ha rebut MAI cap subvenció pública. Ni tan sols quan va fer 80 anys i li vam organitzar dos concerts d’homenatge que van ser un èxit de crítica i públic. La seva llarga trajectòria artística no entrava "dins els paràmetres" de les subvencions del moment.
En canvi, Esas latinas, de la Companyia Teatro Sin Papeles, una obra catalanòfoba i d’un nivell artístic lamentable, ha rebut milers d'euros en subvencions. I sí, qualsevol representació d'alumnes de sisè de primària és molt millor que aquest desastre que vaig tenir la paciència de veure a les xarxes. Però curiosament no hi ha mai diners pels artistes que s'hi deixen la pell intentant elevar una mica el nivell cultural del país.
Qüestió de prioritats, suposo...
No és només la història de la meva mare. És la història de com aquest país oblida —i menysté— els seus millors artistes mentre subvenciona la mediocritat. I un país que no cuida els seus creadors està condemnat a desaparèixer culturalment.
Bernat Deltell. Publicat el 21 de juliol de 2025